https://www.nuvol.com/llibres/assaig/elogi-de-la-sorpresa-398014
Article a la Revista Núvol sobre Participació en la Setmana del Llibre en Català
Carme Fenoll espera. Està nerviosa perquè encara no han arribat dos dels ponents previstos per al col·loqui que moderarà d’aquí a pocs minuts. A l’escenari, l’escriptora escocesa Kirsty Logan conversa amb Anna Ganzinelli arran del seu llibre, Coses que diem en la foscor (Obscura Editorial): és una de les autores internacionals convidada a la Setmana del Llibre en Català d’enguany, una màquina greixada d’activitats que deixa el temps just per recuperar l’alè lletraferit. Mentre Fenoll i tot l’equip esperen el seu torn, una senyora s’apropa, atreta per la figura inconfusible d’Empar Moliner. «Què és Up Carts?», pregunta. Desori general. «Es llegeix UPC Arts», surt Fenoll al rescat, «i és un programa que busca establir un diàleg entre tecnologia, ciència i humanitats». La senyora s’asseu. Punt per a la Politècnica.
Fenoll és directora de l’Àrea de Cultura i Comunitat de la UPC. Arriba a l’Escenari 2 de La Setmana franquejada pel divulgador Xavier Duran i la referida Empar Moliner, dos autors que han obtingut una residència d’escriptura a la universitat. També l’acompanya el físic i lingüista Toni Hernández, que fa de pont entre la professora Begoña Román i l’enginyera Eva Vidal, totes dues versades en intel·ligència artificial, tecnohumanisme i filosofia de la tecnologia. Davant d’ells s’erigeixen, infatuats, els volums de mostra de la col·lecció «Diàlegs UPCArts», tres llibres exclusivament digitals (i gratuïts) que exploren espais de convergència entre la tècnica i l’art: tecnoètica i creativitat digital, però també l’odissea acadèmica del mateix Duran, convertit en «UPCnauta» al servei de xips, xatbots i sana èpica científica.
En concret, les experiències de Xavier Duran a les aules i passadissos de la UPC s’han acabat materialitzant al llibre Cervell, robots, humans, dietari ad hoc que barreja periodisme narratiu i divulgació científica. La pròxima infiltrada, l’Empar Moliner, promet aportar una curiositat salvatge, un enfocament poètic i cròniques escrites a mà. L’objectiu de tot plegat és apropar la Politècnica a l’imaginari popular més enllà de visions reduccionistes, i reivindicar el gresol de veus polièdriques que poblen els seus campus. «[La UPC] és la universitat que més transferència de coneixement aporta –afirma Duran–. Els camins de la ciència són inescrutables. Sempre dic que no cal parlar de les coses que interessen a la gent, perquè el nostre coneixement és limitat. El que hem de fer és sorprendre. Hem de fer un elogi de la sorpresa».
Tecnoètica i dades sensibles
La taula rodona que l’equip d’UPCArts ha preparat per a La Setmana comença parlant d’IA. Glups. Afortunadament, aquest cop els ponents no s’empantaneguen en populismes tecnòfobs ni equidistàncies de fireta. No, Begoña Román ens explica que l’important és que la tècnica no ens deshumanitzi, que ens ajudi però que no ens supleixi, que el perill rau en les vegades que no tenim opció i aquesta mateixa tècnica se’ns imposa. I ens narra aquella vegada en què va voler entrar a l’aula per fer classe, però, com que no tenia el QR de rigor, no la van deixar passar: «No soc tecnòfoba, només em guio per un criteri ètic. La tecnologia ens deshumanitza en la mesura que ens treu capacitats o habilitats de forma unilateral. La clau és la capacitat de decidir, encara que moltes vegades aquesta capacitat és falsa».
Per la seva part, Eva Vidal cita a la sociòloga Liliana Arroyo quan afirma que les dades en què es basa aquest transhumanisme incipient no són individuals, sinó més aviat socials. I aquí entrem en una part del debat realment suggerent, i el públic respon omplint de mica en mica l’aforament, seduït per la melodia del pensament crític. De què parlem quan parlem de «privacitat» –un terme avui dia empobrit i degradat– i de «dades sensibles»? Sens dubte té a veure amb la intimitat i la interioritat, assegura Begoña Román, però en realitat aquesta «dada sensible» es troba dintre d’un relat molt més ampli.
«Entenc que el professorat encara no estigui preparat, però [els mòbils] són les eines del futur. Hem infravalorat la seva potència i la seva importància a les butxaques d’un adolescent»
A continuació, la doctora treu a passejar el dit acusador i assenyala la nostra hipocresia: ¿de què serveix mostrar-nos tan gelosos de les nostres dades personals quan, al mateix temps, exposem de forma pornogràfica la nostra intimitat a les xarxes? Ningú mou un múscul.
Aviat surt a escena el mite que assegura que la tecnologia és neutra per definició pròpia. A l’estil d’un bisturí, que pot emprar-se per salvar vides o per segar-les: la clau és la mà que el fa anar. Però clar, la tecnologia no és un estri, «és un camp semàntic», diu Román, i sempre hi ha una finalitat implícita per part de qui la comercialitza. És a dir, està farcida dels valors, les conviccions i la ideologia d’aquell que la dissenya i de qui la fa servir. I a més a més, apunta l’especialista, també canvia l’entorn, l’experiència i les formes de relacionar-nos.
Era Aristòtil qui deia que el fi és el principi de les accions. Seguint aquest aforisme, i per evitar que l’autor desaparegui i la tecnologia es converteixi en un paràsit, Begoña Román ens exhorta a ser capaços d’inserir unes funcionalitats concretes amb les finalitats que les legitimen. Ni més, ni menys. A aquestes alçades s’agraeix una visió possibilista de la IA que ens permeti fabular sobre les seves aplicacions en àmbits com la recerca o la medicina. Això sí, la línia vermella la situem just abans de les «possibilitats creatives», perquè la creació, igual que en certa manera l’educació, no és un intercanvi de coneixement asèptic: és una relació concreta amb una intencionalitat concreta. Una acció galvanitzada i canalitzada per la passió humana.
Tot i aquest al·legat humanista, em xoca escoltar com Román recela de portar la filosofia de la tecnologia a les aules o com Eva Vidal critica la prohibició dels móbils a infantil i primària. «No cal carregar les escoles amb la tendència del moment. Abans d’incorporar res, preguntem-nos per què és important saber sobre un tema concret», diu la primera. «Entenc que el professorat encara no estigui preparat, però [els mòbils] són les eines del futur. Hem infravalorat la seva potència i la seva importància a les butxaques d’un adolescent», apunta la segona.
Tal vegada seria més profitós ensenyar als estudiants què són, d’on han sortit i com funcionen les noves tecnologies, diu Eva Vidal, i així aprendre, equivocar-nos i mantenir allò que ens fa humans. Román assenteix amb el cap i conclou amb una reflexió: «Abans de fer servir una cosa, caldria preguntar-se si realment ho necessitem». Elogi del perquè: primera lliçó sobre ètica, pur mètode científic.
Comments
Post a Comment